RECURS CONTRA LA REVISIÓ D'IMPOSTOS PER AL 2012

En Joan V. Puchol Pérez, regidor i portaveu del Grup Polític Municipal COMPROMÍS a l’Ajuntament de Guadassuar, com millor procedisca en dret DIU:

Que en virtut d’aquest escrit interposa RECURS DE REPOSICIÓ contra el punt 8.1.- Revisió Fiscal per a l’any 2012. (26030801.R12/34035015.E12) del Ple de 26/03/2012, en el qual s’aproven revisions d’impostos (ordenances) per a l’any 2012, per no trobar-lo ajustat a dret pels següents MOTIUS:

Primer: En dit punt de dit Ple es va aprovar, amb els 8 vots favorables del PP, revisar

els impostos:

-l’IBI urbana i rústica

-l’impost d’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana, .

-Impost sobre Construccions, instal·lacions i obres

-Impost sobre vehicles de tracció mecànica

-Impost sobre activitats econòmiques

les taxes:

-concesió de llicència d’apertura d’establiments

-quota tributària per la prestació dels serveis en el Cementeri Municipal

-quota tributària por la prestació del servei de recepció obligatòria de recollida de fem a domicili i residus sòlids urbans

-quota tributària per llicències urbanístiques

-quota tributària per usos privatius o aprofitaments especials por l’ocupació de terrenys d’ús  públic

-quota tributària per usos privatius o aprofitaments especials per l’entrada de vehicles a través de las voreres

Preus públics:

-tarifes por la inserció de publicitat, litografiada o estampada, en el Butlletí Informatiu Municipal

Segon: Que no es pot aplicar una modificació del tipus impositiu d'un tribut (impost o taxa) de cobrament periòdic anual (que devenga el dia 1 de gener de cada any) a meitat d'un exercici en efectes a 1 de gener del mateix any, ja que això seria atribuir efectes retroactius a una norma tributària. La modificació ha d'entrar en vigor (aprovada definitivament i publicat el text íntegre de la modificació) abans del dia 1 de gener de cada any en què es vol aplicar, d’acord amb els articles 16,17 EDL 1988/14026 i 75 de la Llei 39/1988, de 28 de desembre Reguladora de les Hisendes Locals EDL 1988/14026

Tercer: Hi han sentències molt reiterades que prohibeixen això, com per exemple la sentència del TSJ Castilla León de 27/06/2003, que diu el següent:

 “el requisito de fondo que debe respetar el ayuntamiento de Burgos en la publicación de la Ordenanza reguladora del Impuesto sobre Bienes Inmuebles es que por exigencias del particular devengo de este impuesto y su período impositivo, en relación con la fecha de publicación de la ordenanza que lo regule es que el día 1 de enero de cada ejercicio fiscal de que se trate la ordenanza debe estar publicada y en vigor. En tal sentido se pronuncian los artículos 16,17 EDL 1988/14026 y 75 de la Ley 39/1988, de 28 de diciembre reguladora de las Haciendas Locales EDL 1988/14026 . Sobre este extremo no hay controversia de las partes.”

Quart: Igualment, cap esmentar la sentència del TSJ de Canàries, que emparant-se en la sentència del TS de 2 de febrer de 2002, manté que:

"el art.. 107.1 de la Ley Reguladora de las Bases de Régimen Local establece que "las Ordenanzas fiscales reguladoras de los tributos locales comenzarán a aplicarse en el momento de su publicación definitiva en el Boletín Oficial de la Provincia o, en su caso, de la Comunidad Autónoma Uniprovincial, salvo que en las mismas se señale otra fecha" pero como afirma la constante doctrina de aquella Sala, aunque es cierto que no existe prohibición constitucional para la existencia de legislación tributaria retroactiva, puesto que el principio de irretroactividad viene referido por la Constitución a las disposiciones sancionadoras o restrictivas de derechos individuales -art. 9.3 de aquélla y STC 126/1987, de 16 de julio -, no lo es menos que, en el supuesto de autos, de admitirse hipotéticamente -que no se admite, Sentencias de 13 de febrero de 1984, 1 de septiembre de 1988 y 24 de julio de 1989 entre otras- que una norma de rango reglamentario, como es una ordenanza, pudiera determinar "per se" su aplicación retroactiva, se estaría ante una retroactividad absoluta o, como reiteradamente se la ha llamado, auténtica o propia, porque afectaría a hechos imponibles o situaciones producidos o realizados con anterioridad a su vigencia.

En efecto; es tajante, en materia de entrada en vigor de Ordenanzas, el art. 17.4 de la Ley de Haciendas Locales entonces vigente, en el sentido de que "los acuerdos definitivos a que se refiere el apartado anterior -se refiere el precepto a los de aprobación, derogación o modificación de Ordenanzas-, incluyendo los provisionales elevados automáticamente a tal categoría - como aquí sucede-, y el texto integrado de las Ordenanzas o de sus modificaciones, habrán de ser publicados en el Boletín Oficial de la Provincia, o, en su caso, de la Comunidad Autónoma Uniprovincial, sin que entren en vigor hasta que se haya llevado a cabo dicha publicación "
Por consiguiente, las modificaciones fiscales aquí enjuiciadas sólo a partir del 4 de febrero de 2004 fecha de su publicación pudieron tener eficacia. El que pretenda su aplicación a obligaciones tributarias surgidas con anterioridad se coloca ante un supuesto de aplicación retroactiva absoluta que estaría proscrito, según la Sentencia constitucional antes invocada y reiterada jurisprudencia del Tribunal Supremo por contrariar otros principios constitucionales como los de seguridad jurídica, interdicción de la arbitrariedad de los poderes públicos o, incluso, capacidad económica del contribuyente"

Cinqué: Dit acord del Ple ha estat publicat al BOP número 115, amb data 15/05/2012

Per tot això exposat

SOL·LICITA: que tenint per presentat en temps i forma el present RECURS DE REPOSICIÓ, declare NUL·LA DE PLE DRET l’aprovació del punt 8.1.- Revisió Fiscal per a l’any 2012. (26030801.R12/34035015.E12) del Ple de 26/03/2012, en el qual s’aproven les revisions d’impostos, taxes i preus públics per a l’any 2012, per contravenir el que estableixen els articles 16,17 EDL 1988/14026 i 75 de la Llei 39/1988, de 28 de desembre Reguladora de les Hisendes Locals EDL 1988/14026, amb diverses sentències judicials que ho confirmen.

Així mateix sol·licita la SUSPENSIÓ DE L’ACTE IMPUGNAT.

NG

Guadassuar, a 29 de maig del 2012

Joan V Puchol Pérez

PORNOGRAFIA

L’origen etimològic del mot pornografia es refereix a un escrit o tractat sobre la prostitució, prenent literalment els termes grecs que la componen, i coincidint amb la primera accepció que ofereix el diccionari de l’IEC . La societat té una mena de relació d’amor-odi amb el mot i allò que significa actualment. Es condemna la pornografia, però es consumeix fins i tot de manera compulsiva, aprofitant fins i tot les excuses més lleus. Mireu un dia qualsevol les notícies més llegides de qualsevol dels grans mitjans de comunicació a Espanya. Algun del titulars, invariablement, té relació amb el sexe directament. I fins i tot indirectament, quan el titular no és més que un parany per captar l'atenció. Les definicions posteriors que ofereixen els diccionaris en qualsevol llengua assenyalen una situació obscena, això és, ofensiva al pudor. Com la roda de premsa del president de Bankia del passat dissabte. Este exercici de cinisme hauria de passar als llibres d'història. Per la posada en escena, tranquil·la i com si no passara res, i sobretot pel seu contingut. S'ha de ser un autèntic canalla per a dir que l'estat t'ha de donar 19.000 milions d'euros (tres BILIONS de pessetes) i que no els pensen tornar en la vida i que els anteriors gestors no han tingut cap responsabilitat. Això, la vilania dels  bankers sí que és pornografia, i no les escenes lúbriques de Ron Jeremy, per exemple. Pornografia també és culpar Bancaixa i “los valencianos” de la gran caguerada que va suposar la creació de Bankia, quan Cajamadrid era fins i tot més tòxica. Pornografia és anunciar l'acomiadament de milers de treballadors (sí, molts d'ells enxufats) i enviar als més addictes missatges de tranquil·litat assegurant-los que es quedaran els més propers. I és també pornografia dir-ho en animada conversa amb un altre dels enxufats enmig del carrer davant un desconegut que, casualment, era jo. Pornografia és haver contribuït al balafiament i la ruïna d'este país i fer com si els responsables no foren del mateix partit. És proclamar als quatre vents l'honradesa i mantenir gent que empara autèntics fills de puta que somien violar dones per pur odi.  Pornografia és arrogar-se la paternitat de les poques dades positives de l’economia, com ara l’augment del nombre d’autònoms i callar mesquinament quan se’ls assenyala que les facilitats les tindran ells, i que si no arriba a ser per la solidaritat dels cercles més pròxims no hauríem pogut crear una empresa en la vida. A mi em va passar per Twitter la setmana passada: encara estic esperant que el diputat del PP que ho va dir em conteste. Pornografia és el desmantellament dels mitjans d'informació, siguen de la ideologia que siguen, mentre els seus directius continuen embutxacant-se milions d'euros per no fer res i, en tot cas, anunciar la fi del model de negoci que li paga el sou tan generosament, com Juan Luis Cebrián, o Pedro J. També ho és tancar un mitjà de comunicació progressista i no pagar als extreballadors, però acudir -i guanyar- la subhasta per la propietat de la capçalera, com ha fet Jaume Roures en un capítol més de l'afonament del seu imperi efímer. I, en l'altra riba, el vergonyós espectacle de Julio Ariza amb els treballadors d'Intereconomia sense cobrar des de fa mesos. Pornografia és que passen totes estes coses i que, a poc a poc, s'apaguen les veus que les denuncien. O que ens acostumem a sentir-les i ja no ens sorprenguen. Fem un esforç entre tots: no deixem passar ni una. Denunciem, publiquem, escridassem. Fem una societat millor, un país millor. Trobarem milers d’entrebancs, ens quedarem sense veu, ens faran invisibles, però seguirem endavant.  Xavi Bellot, http://www.linformatiu.com/opinio/detalle/articulo/pornografia M'encanta l'article.

RESUM PLE EXTRAORDINARI 15 DE MAIG

Un altre Ple extraordinari. 5 mesos sense cap Ple ordinari. Democràcia real ja!

1.-Es declara extingit el Patronat Municipal d'Esports, perquè no funciona.
2.-Padró d'habitants a 01/01/2012: som 6122 habitants.
3.-Pla d'Ajust:

En l'anterior Ple es va aprovar el Pla d'ajust per 6,5 milions d'euros. El Ministeri ha aprovat el Pla d'Ajust de Guadassuar, però s'ha reduït a 5,7 milions a causa d'algunes compensacions (jo et dec, tu em deus). Ara torna al Ple per a la seua aprovació definitiva.
El regidor de Compromís, Joan Puchol, afirma que el Pla d'ajust és necessari, ja que les empreses i autònoms que han fet algun treball per a l'Ajuntament tenen dret a cobrar. I eixa era una de les nostres prioritats al programa electroal. És un element fonamental per a reactivar l'economia, ja que moltes empreses estan en dificultats, precisament per culpa de no cobrar els deutes de l'Ajuntament i/o la Generalitat. Però no estic d'acord en les condicions:
-És inadmissible pagar el 6,35% d'interés als bancs, quan el Banc Central Europeu els ha deixat els diners a l'1%. És indecent que els bancs facen negoci amb la crisi, sobretot després d'haver sigut rescatats per l'Estat amb diners públics. I que el president del govern accepte eixes condicions diu molt de la seua submissió als mercats i la nul·la defensa dels interessos de l'Estat i les persones que representa.
-No podem admetre que el poble pague interessos per diners que deuen altres administracions al nostre l'Ajuntament, en total entre 1 i 1,5 milions d'euros que ens deu la Generalitat (aparcament) i Diputació (Ronda, nou Ajuntament, etc.).
-Per a Compromís, una altra condició que no podem acceptar és que, a l'hora de cobrar, no tinguen preferència les xicotetes i mitjanes empreses ni autònoms. Tenen prioritat els que han denunciat o han fet una rebaixa, cosa que només les grans empreses poden fer.

*Algunes dades interessants que hem sabut gràcies a l'estudi econòmic:

-El deute total de l'Ajuntament és de 6.571.272,77 euros. Als quals cal sumar els 2.335.630,54 euros que es deuen als bancs per préstecs

-Hi ha 3.354.436,36 euros qualificats per l'Interventor municipal de "cobrament dubtós"

-L'Ajuntament de Guadassuar tarda una mitjana de 281,63 dies en pagar els proveïdors.

-L'Ajuntament ha gastat el 96% del pressupost de 2011, però només havia cobrat el 65%.


-Respecte a deutes d'anys anteriors, l'Ajuntament només ha cobrat el 23% del que li deuen

-El romanent de tresoreria per al 2011 ha sigut de: -595.190,08 euros (Negatiu!!!)

Eixa és la realitat en xifres de la irresponsable gestió del PP a Guadassuar. La resta, fum  de boja.

INTERVENCIONS DELS NOSTRES DIPUTATS I DIPUTADES

Josep Maria Pañella, diputat a Corts Valencianes, parla de l'esport, aplicant la teoria de Plató i el mite de la caverna:

Mireia Mollà, diputada a Corts Valencianes, sobre l'amnistia fiscal del PP als defraudadors:

Resulta que el PP, en l'oposició, també va rebutjar l'amnistia fiscal que va aprovar el PSOE. Però en el govern, han aprovat una altra amnistia fiscal

Joan Baldoví, diputat al govern espanyol, denuncia que el PP, amb sols un 30% de vots, decideixen sobre la vida de totes les persones. En concret, decret de retallades en sanitat.

PROPOSTES PRESENTADES PER COMPROMÍS EN ESTA LEGISLATURA

Juny 2011: Demanem que es redctifique la Ronda i no es continue l'actual projecte.

Juny 2011: Ens oposem al Decret de plurilingüisme i demanem un model de consens.

Juny 2011: Demanem que es respecte la llei i se’ns envie la documentació en valencià.

Agost 2011: Recolzament a la Plataforma de Centres de Música Autoritzats i les ajudes econòmiques per garantir la continuïtat de conservatoris i centres autoritzats

Octubre 2011: Demanar a Conselleria unes instal·lacions dignes a l’Institut de Guadassuar, sense barracons. Ens van contestar que ho estan fent. El PP votà en contra de la mateixa proposta a les Corts Valencianes, presentada per Compromís. Sí que ho estan fent, sí.

Octubre 2011: Demanar a Conselleria noves beques de menjador i la rebaixa del requisit per a obtindre-les. Demanar que Conselleria pague els proveïdors dels menjadors.

Desembre 2011: Proposta de bonificacions del 30% de l’IBI (contribució) per a famílies en paro.

Desembre 2011: Demanar al cadastre la revisió dels valors de les cases a la baixa, d’acord amb el valor de mercat actuals.

Desembre 2011: Rebuig a la proposta de la Generalitat de posar sòl públic municipal d’ús escolar a disposició d’empreses privades.

Desembre 2011: Demanem que s’aposte pel sistema de devolució i retorn dels envasos (SDDR) per reduir els residus (com es fa a Alemanya amb molt d’èxit)

Desembre 2011: Substituir el sistema de recollida de residus per altres més eficients i barats, com el “porta a porta”, implantar el SDDR i el sistema de pagament per generació (qui més residus tira, més paga). Alternatives, realistes i provades, al sistema obsolet, antic i caríssim de macroabocador proposat per l’alcalde.

Gener 2012: Crear un Pla d’ocupació Local, amb els diners que s’obtinguen per l’augment d’impostos municipals que ha aprovat el govern de Rajoy.

Gener 2012: Retirada del decret del govern valencià on s’aproven les retallades en educació, sanitat, i empleats públics en general.

Febrer 2012: En contra de les retallades en urgències de l’Hospital de la Ribera, ja que a l’empresa no se li ha retallat cap ingrés.

Febrer 2012: Condemnem les brutals agressions que han patit l’alumnat de l’IES Lluís Vives de València, i demanem la dimissió de Paula Sanchez de Leon, delegada del govern responsable de dita actuació desproporcionada, i dels responsables policials.

Febrer 2012: Contra l’acord de la Unió Europea i el Marroc, que perjudica l’agricultura valenciana.

Febrer 2012: Exigir igualtat de tracte i d’oportunitats en l’àmbit laboral en les contractacions de l’Ajuntament.

Març 2012: Modificació del decret per al pagament de deutes dels ajuntaments, amb un interés de l’1,25% (en lloc del 6,35%), i que es done prioritat PIMES i autònoms.

Març 2012: Demanem la retirada de la reforma laboral del govern espanyol, atac frontal als drets dels treballadors/es.

Abril 2012: Contra les retallades i impagaments del govern valencià a les escoles de música.

Abril 2012: Demanem que el govern valencià pague als agricultors els deutes pendents per les ajudes dels anys 2010-2011 (22.338.443 euros)

Abril 2012: Demanem l’alliberament del peatge de l’AP-7

Abril 2012: Rebutgem que el govern rescate les autopistes de Madrid a costa d’allargar  més temps el peatge als valencians/es.

Cap de les nostres propostes ha sigut debatuda ni tractada en cap Ple, incomplint la llei. Per al Ple de 31 de maig, el PP ha inclòs 12 d'aquestes mocions, però hi ha moltes més.

Total: 23 propostes

PROU DE PAGAR PEATGES-Bloc Jove

Nota de premsa - 20-M: No vull pagar!

El Bloc Jove de la Ribera se suma a la insubmissió als peatges
El 20 de maig s’espera un nou “No vull pagar” multitudinari

La Ribera, 18-05-2012
Amb el present comunicat, el Bloc Jove de la Ribera del Xúquer vol mostrar la seua adhesió a la iniciativa popular <> engegada fa unes setmanes a través de les xarxes socials i que promou la insubmissió als peatges que travessen els País Valencià i Catalunya al seu pas per l’AP-7.
Els peatges de l’autopista AP7 són un robatori institucionalitzat expressament dirigit contra tot el Poble Valencià, tant treballadors com empresaris. Diem això perquè, en primer lloc, ja fa anys que l’obra de l’autopista ha estat amortitzada diverses vegades i perquè, en segon lloc, aquesta sagnia econòmica contra la població no s’aplica en les autopistes castellanes (unes autopistes que, a més, per la poca circulació que tenen, són un objecte de luxe en gran part del seu traçat i que han estat en gran part pagades amb els diners que l’Estat espanyol ens espolia a nosaltres).
El dèfici fiscal anual del País Valencià (és a dir, la diferència entre allò que paguem i allò que l’Estat inverteix a la nostra terra) és de 12.000 milions d’euros. I, no contents amb aquesta espoliació, encara volen continuar escanyant-nos amb els peatges.
Per això, des del Bloc Jove de la Ribera considerem que és l’hora de dir prou i de deixar de pagar els peatges. És molt senzill: només cal arribar a la cabina de peatge i dir: “No vull pagar”. Aleshores prendran nota de la matrícula del cotxe i alçaran la barrera (altrament, incorrerien en un delicte de retenció il•legal). No hi ha cap norma de circulació que contemple com a sancionable la negativa a pagar peatge (a repagar-lo, donat que ací ja hem pagat prou). Si la companyia concessionària vol iniciar milers de reclamacions administratives, es trobarà amb milers de recursos.
Per tot això, animem a tota la ciutadania de la Ribera i del conjunt del País Valencià a afegir-se a aquesta iniciativa i mostrar també la nostra insubmissió a l’abús, igual com ho faran al Principat de Catalunya i a les Illes Balears el proper diumenge 20 de maig a les 12:00 hores del migdia, en defensa de la nostra economia i de la nostra dignitat.
Si vols vindre amb nosaltres, farem el #novullpagar al peatge d’Algemesí.

Bloc Jove – La Ribera del Xúquer
laribera@blocjove.org

Les causes del deute públic i les solucions

un article molt interessant i clar

 

Las verdaderas causas de la elevada deuda pública

16 may 2012

Juan Torres López
Catedrático de Economía Aplicada de la Universidad de Sevilla
Las autoridades europeas se empeñan en hacer creer que el principal problema que tienen que resolver es el de la deuda pública y afirman que ésta se ha generado por el excesivo gasto de los gobiernos en servicios públicos, y porque las personas normales y corrientes hemos vivido “por encima de nuestras posibilidades”. Por eso dicen que su único remedio es aplicar las durísimas políticas de austeridad que proponen.
Se trata de un juicio que no responde a la verdad y que está llevando a los países europeos al desastre porque los efectos de los recortes de inversión pública y gasto social que aplican está destruyendo la capacidad de generar ingresos, no solo a corto sino a medio y largo plazo, y eso va a dar lugar, si no se cambia de rumbo urgentemente, a muchos años de penurias y grandes sufrimientos y convulsiones sociales.
Con independencia de que en la mayoría de los países el problema es la deuda privada y no la pública (un asunto que no voy a tratar ahora) la realidad es que las causas verdaderas de ésta última son otras distintas a las que proclaman las autoridades y, por tanto, requieren un tratamiento diferente. Las más importantes son la siguientes:
- En primer lugar, haber prohibido la financiación a los gobiernos por el banco central y obligar a que se financien por la banca privada. Eso ha producido un encarecimiento extraordinario de la deuda traducido, paralelamente, en enormes beneficios para los banqueros privados. Los economistas franceses Jacques Holbecq y Philippe Derudder han demostrado en su libro La dette publique, une affaire rentable: A qui profite le système? ( Ed. Yves Michel 2009) que Francia ha tenido que pagar 1,1 billones en intereses desde 1980 a 2006 para hacer frente a la deuda de 229.000 millones existente en ese primer año. Es decir, que si hubiera sido financiada por un banco central sin pagar intereses se hubiera ahorrado 914.000 millones de euros. Sabemos que España ha pagado ya tres veces la deuda que tenía en 2000, Agustín Turiel ha demostrado que solo en 2008, 2009, y 2010 ha tenido que pagar 120.842 millones de euros para hacer frente a la deuda en las condiciones que le imponen los mercados (La deuda ilegítima del Estado Español) y que en los Presupuestos Generales del Estado de 2012 se consignan más de 28.876 millones de euros de intereses. En toda la Unión Europea los dos investigadores citados muestran que se pagan anualmente unos 350.000 millones de euros a la banca privada por este mismo concepto. Es evidente, pues, que el factor principal que ha encarecido la deuda pública, el que la mantiene hoy día en sus niveles desorbitados, es el que haya sido financiada por la banca privada a intereses de mercado.
Si el Banco Central Europeo hubiera actuado como un auténtico banco central, en lugar de ceder la financiación a la banca privada para que esta hiciera un negocio descomunal, las economías europeas no estarían en la situación calamitosa en la que están y los pueblos europeos no tendrían que estar soportando los sacrificios tan grandes que ahora soportan. Además, de esta forma se habría evitado no solo tener que gastar mucho más en la financiación sino también el sufrirla en las condiciones tan volátiles que generan los inversores especulativos que predominan en los mercados. Y así se obligaría más fácilmente a los bancos a que dediquen sus recursos a cumplir con su función que es la de financiar a las empresas y consumidores para que así haya actividad, empleo e ingresos públicos suficientes.
- En segundo lugar, el gran incremento de las desigualdades que ha hecho que montantes cada vez más grandes de ahorro de las clases más ricas se destinen a la especulación deteriorando la actividad productiva y disminuyendo así la generación de ingresos privados que, a su vez, nutran puedan nutrir las arcas públicas. Y no se puede olvidar que esa desigualdad se ha generado deliberadamente, por influjo de los grandes grupos oligárquicos, al aplicarse políticas de moderación salarial y de fomento del trabajo precario, y haciendo reformas fiscales regresivas que han mermado los ingresos públicos con tal de permitir que los más ricos, las grandes fortunas y grandes empresas, apenas paguen impuestos. Si estas últimas no cometieran fraude fiscal en España no habría que hacer posiblemente ningún tipo de recorte en el gasto público.
- En tercer lugar, la existencia consentida de paraísos fiscales en donde se calculan que hay entre 1,5 y 2 billones de euros que no tributan ni un solo euro a las haciendas europeas.
- En cuarto lugar, la identificación del progreso con el mito del crecimiento intensivo que ha llevado a realizar gastos públicos completamente innecesarios e improductivos (grandes aeropuertos e infraestructuras infrautilizados y desproporcionados, trenes de alta velocidad, edificios suntuarios…).
- Y finalmente, la falta de democracia real que permita el control social de las autoridades, la sanción contundente de la corrupción y la participación efectiva de la ciudadanía en la gestión presupuestaria para poder evitar que ocurra todo lo anterior.
Por lo tanto, la solución a los problemas de la deuda pública en Europa no puede pasar por las políticas de austeridad que están aplicando las autoridades y que simplemente consisten en recortar derechos sociales y recursos para el bienestar, con el fin soterrado de facilitar el negocio de su provisión privada y de mantener los privilegios de la banca y de las grandes empresas.
La solución es otra.
Con carácter inmediato hay que plantear una quita en toda Europa de la deuda existente, que es completamente imposible que se pueda pagar, repudiando la deuda generada por la financiación privada y por la especulación en los mercados; modificar el estatuto del Banco Central Europeo para que financie sin intereses los gastos extraordinarios de los gobiernos (sin perjuicio de que eso deba ir acompañado de un control de las demás circunstancias que provocan un crecimiento inadecuado de la deuda pública que debe limitarse a financiar necesidades extraordinarias o las inversiones que necesita el desarrollo integral y sostenible de las economías); la prohibición de los paraísos fiscales; la puesta en marcha de un plan de lucha contra el fraude en toda Europa y de reformas fiscales progresivas con figuras impositivas que graven las transacciones financieras y particularmente las de carácter especulativo; recuperar el poder adquisitivo de las rentas más bajas para generar actividad, empleo e ingresos públicos; prohibición de la utilización de productos financieros vinculados a las necesidades sociales básicas o a los recursos estratégicos de las economías; y reformas políticas que fortalezcan las democracias el control, social y la participación ciudadana. Aunque, siendo realistas, hay que señalar que para frenar de verdad la deuda pública y no echar sobre las economías una losa insoportable e insostenible en forma de gasto público corrupto y despilfarrador, será necesario a medio plazo avanzar aún más, estableciendo controles de capital para evitar la constante inestabilidad monetaria, desmercantilizando el trabajo y repartiendo el empleo, y configurando nuevos regímenes de propiedad y de derechos asociados a ella para evitar la concentración actual de los recursos y el dominio de los mercados y de la sociedad por los grandes grupos de poder empresarial y financiero.

Un sindiós

Todo este programa reformador de gran calado no puede ponerse en marcha sin mentir

Desde que los ministros de Rajoy, en especial Montoro y Ana Mato, decidieron explicar didácticamente los porqués de la demolición del Estado, entendemos las cosas mucho mejor. He aquí un resumen, claro como el agua, de sus argumentos: Se pone precio a la sanidad para que continúe siendo gratuita y se expulsa de ella a determinados colectivos para que siga siendo universal. Se liquidan las leyes laborales para salvaguardar los derechos de los trabajadores y se penaliza al jubilado y al enfermo para proteger a los colectivos más vulnerables. En cuanto a la educación, ponemos las tasas universitarias por las nubes para defender la igualdad de oportunidades y estimulamos su privatización para que continúe siendo pública. No es todo, ya que al objeto de mantener el orden público amnistiamos a los delincuentes grandes, ofrecemos salidas fiscales a los defraudadores ambiciosos y metemos cuatro años en la cárcel al que rompa una farola. Todo este programa reformador de gran calado no puede ponerse en marcha sin mentir, de modo que mentimos, sí, pero al modo de los novelistas: para que la verdad resplandezca. Dentro de esta lógica implacable, huimos de los periodistas para dar la cara y convocamos ruedas de prensa sin turno de preguntas para responder a todo. Nadie que tenga un poco de buena voluntad pondrá en duda por tanto que hemos autorizado la subida del gas y de la luz a fin de que resulten más baratos y que obedecemos sin rechistar a Merkel para no perder soberanía. A no tardar mucho, quizá dispongamos que los aviones salgan con más retraso para que lleguen puntuales. Convencidos de que el derecho a la información es sagrado en toda democracia que se precie, vamos a tomar RTVE al asalto para mantener la pluralidad informativa. A nadie extrañe que para garantizar la libertad, tengamos que suprimir las libertades.

Juan José Millàs. El País, 27 d'abril de 2012

Un article molt ben escrit, que destapa l'estratègia del PP:canviar els noms per fer creure una cosa diferent de la realitat que estan construint.